Eix Comercial Sants Establiments Units

Eix Comercial Sants Establiments Units

Sants Rural

Tot i la important i nombrosa indústria que es va instal·lar a Sants i malgrat l’increment de població que això va comportar, encara quedaven a principis del segle passat amplies extensions de terra dedicades a l’agricultura, que van perdurar fins els tràgics anys de la guerra, de la que es conserva memòria molt viva en els avis d’ara que eren nens quant aquesta va esclatar, despietada.

El camp i hort de Can Mantega

Carrer Joan Güell amunt, s’arriba a la Plaça Can Mantega, desmanegada, mal enjardinada, amb bosc de pins ressecs, escadussers i mal girbat, un ampli rectangle amb aigua, un tancat per posar-hi els nens menuts i evitar que juguin amb les caques de gos que campen per tot el recinte, una taula de ping-pong que resta solitàriament oblidada, quatre bancs, unes pistes pel joc de petanca de límits esborrats sobre l’atapeïda terra que, polsegosa, s’estén de punta a punta del seu generós espai; el “Ninyu” des del pedestal de la seva font situada en un lateral, sembla contemplar-lo, trist i conformat, enyorant, potser, temps passats de gloria en que era conegut i reconegut per tots els veïns de Sant, des de la desapareguda plaça de la Fortuna. La plaça ara està, en la seva major part, envoltada d’alts edificis, quina construcció fou propiciada a partir de que aquest carrer ampli i rectilini que comunica el Carrer de Sants amb la Diagonal, fos obert definitivament en l’any 19??, per l’enderroc de les fàbriques…

La visió de Can Mantega és rememorada per un avi nascut l’any 1927 al carrer Galileu, que diu recordant la infantesa: “El balcó (del pis on hi va néixer i on hi vivia) era el de casa quan jo era molt petit: abans d´anar a l´escola –que no sé ben bé per quina raó familiar vaig començar a anar-hi als cinc o sis anys – i abans de començar els deures, i el batxillerat, i la guerra, i l´anar a treballar quan ja hi havia una altra guerra, més gran, però més llunyana… . Davant de casa … hi havia hagut els camps de conreu d´una masia que es deia Can Mantega; després hi van fer una casa alta que m´obligava a mirar més avall del carrer (vers “la carretera”) o més amunt (cap a la muntanya, amb el coll de Vallvidrera, que el veia boscós i feréstec). Quan Sants era encara un poble, el carrer s´havia dit carrer del Nord.”

Un altre escriptor, en Josep Miracle, nascut l’any 1.904, que també va viure al carrer Galileu, va ser pocs anys abans, espectador privilegiat de l’activitat de Can Mantega, i va saber expressar amb justesa i emoció aquelles sensacions que naixien de la contemplació dels mateixos camps, i que el captivaren. En Josep Miracle escriu a Quatre coses del meu temps (memòries), edicions La Paraula Viva: “ La casa de pagès de Can Mantega era … d’unes proporcions enormes. Mitja dotzena d’homes ho feinejaven constantment. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l’any: per la sembra i per la collita; l’hort era més cosa de cada dia…. . Jo hi he vist néixer i aterrar uns veritables campaments de mongeteres i de tomaqueres amb les seves piràmides a base de puntals de canyes; i amb el verd canviant de la vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars…. . Però jo hi he vist, sobretot, la esforçada operació de llaurar aquell immens camp de la dreta… , l’home seguint l’animal, els punys aferrats a l’esteva (peça posterior de l’arada), la rella (peça de ferro tallant, de l’arada) obrint la entranya de la terra i fent camí enllà … un solc al costat de l’altre solc (sot longitudinal de l’arada) …fins a quedar tot el camp somogut, com arrissat de tants de cavallons (munt de terra entre dos solcs) en renglera. I jo hi he vist seguir l’estesa de solcs pas a pas, l’una mà aguantant la faldada, l’altre mà engrapant les llavors de la falda i espargint-les … i hi he vist passar al darrera l’aplanador desfent els cavallons i tapant els solcs… la naturalesa , el sol i la serena fent que amb les setmanes aquelles llavors apuntessin ran de terra, pintant-la d’un verd molt fi, … i amb els mesos el verd es tornava groc i l’herba es tornava tija. I totes les tiges feien com una mena de mar, brandant com onades al buf del més suau ventijol.”

Així de minuciós era el seu relat, així d’inspirada la seva prosa, així de poètica la seva explicació. I segueix amb la sega, el batre, l’operació d’esventar per separar el gra de la palla, fer la pallera. D’això fa molts anys però els pares dels que avui som avis ho van viure i passa que aquests avis han vist com el Sants industrial que va anorrear l’agricultura, no va trigar pas gaire més a desaparèixer també, durant la segona meitat de segle passat, com aquell qui diu, ahir.

Els nostres socis

ENTRE TABLAS
FARMÀCIA MERCÈ RIUS
BAR CASA LUPE
BIRRAS & TAPAS ON-LINE
365 OBRADOR  91
ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES 314
CAN COCA
Carregant...
x
X